Les simfonies es converteixen en sols per a una guitarra desquiciada i sorda. No hi ha ja polifonia, no hi ha complexitat en l'estúpid futur. Quan tu no hi ets els núvols de la nit em condensen en un crit. El temps passa, però el rellotge sempre marca la mateixa hora, els mateixos minuts i qualsevol segon.
Si no hi ets les meves mans només poden recórrer el camí de la perplexitat i dels dubtes.
Quan tu no hi ets el solista és incapaç de controlar els seus dits. Les notes es dupliquen fins a cometre l'error d'existir en un desafinat so. La ciutat es converteix en un desert gelat, un embús sense cotxes, una extensió volcànica de sofriment. No hi ha ja ni una sola vida imprescindible. Merda.
No hi ha ja lògica, ni seny, ni sentit.
No hi ha ja senderes de bogeria, no hi ha ja suors barrejades creant onatges de plaer. Quan tu no hi ets el tacte de la teva pell reclama a la meva ànima a tota hora, buscant el cel i la proximitat de la tempesta que calmi aquest fred. No m'importa que es desencadeni l'absurd, que caiguin les bombes, que mori l'aire, que cessi el pols. Ja res pot importar en aquell moment, en que tu no hi ets.
2 comentaris:
uuuhhh... esto no me gusta nada.. nicotina+catalan.. q asco xD
pero bueno..lo leere xq te quiero :)
joer.. ya veo q lo has pasado mal estas tres semanas xDDD :D
Publica un comentari a l'entrada