Assassins lingüístics

Els homes lliures parlen llengües lliures. La llibertat d'expressió és una cultura més, una manera de parar-se enfront del món i dir el que un vol sense embuts, sense més agafadors que l'opinió de cadascú, de cada qui. El mateix per a cada llengua: les parlem i escrivim com homes i dones lliures, la conservem i la transformem segons les nostres necessitats i propòsits. La llibertat és una idea en evolució constant i el mateix pot dir-se del llenguatge: avancem com societat, creant noves formes d'expressió, donant-li nous girs semàntics a les paraules. Ningú pot detenir aquests canvis. Ningú, amb un mínim de sentit comú, creu que pot fer-se tal cosa.

La llengua, sigui quina sigui; en aquest cas, el català, com la resta de les llengües del món, està viva perquè la seguim modelant al nostre antull. Una llengua està morta no perquè no s'usi en l'actualitat, sinó perquè ningú la retorça, la canvia, o la destrossa. En escoltar el sintagma de les llengües mortes, ens recorda un passat de llums i ombres, però no ens remet al món contemporani, ple de veus que distorsionen o recomponen el nostre lèxic, la nostra ortografia i redacció. En un futur, pot passar a ser un simple cadàver lingüístic. La llengua, en tot cas, és un tresor que cuidem i, alhora, és una reunió on tots participen i en la qual pot succeir el més escandalós, el més detestable i risible. Sens dubta el llenguatge és l'oxígen de la societat. Un acte de vida en moviment.