Divuit anys, i ara què?

Avui és el meu aniversari, podria dir sense por a equivocar-me que em caracteritzo per ser una persona pensativa, però m'imagino que avui per que l'ocasió ho mereix, ho estic més que de costum. I és que em poso a pensar, i em faig una pregunta a jo mateixa, això suposa 365 dies més de vida? o menys? també sorgeix la pregunta de: és un dia per a celebrar o per a reflexionar? Depèn suposo. Aquesta vegada però, toca reflexionar.

No crec que sigui un any més, doncs deixo enrere minuts, moments, segons i instants que ja mai tindré. Per tant què he de deduir? que surto perdent en lloc de guanyant? bé, m'equivoco... suposo que si guanyo qualque cosa, guanyo anys; encara que no sabria dir que suposa exactament això. I de sobte per les circumstàncies especials d'aquest dia i que no vénen al cas; em busco i em trobo! Per tant repeteixo: m'inclino més a pensar que és un dia per a reflexionar, un dia per a preguntar-me i intentar respondre'm centenars i milers de qüestions absurdes que no duran a cap resposta lògica.
Aquests últims mesos... he estat perdent el temps llegint llibres dolents o dormint fins tard? A quantes vides hauré influït conscient o inconscientment aquests últims dos semestres? O el que és encara pitjor i aprofundint més... haurà valgut la pena la majoria d'esforços per a aconseguir coses que ni tan sols puc assegurar que es el que dessitjava? Haurà valgut la pena tant esforç per aprendre a estimar o ser estima? Massa coses, preguntes, dubtes i decepcions per a uns divuit anys que comencen amb filosofia i reflexions a flor de pell.

Com a conclusió... es considera que usar la segona persona amb un mateix és símptoma de bogeria, però... qui millor que jo per a donar-me els molt's d'anys? Feliç o no, benvinguda majoria d'edat !