Sembla mentida com pot arribar a canviar tot. Com aquest mateix tot es converteix en res, o tal vegada en més que mai. Algú em va dir fa temps «La meva única advertència, és que vagis amb compte amb qui t'ajuntes. L'huracà de sentiments que puguis provocar, la qual cosa puguis influenciar a una altra gent, realment ho vals?» Crec que fins ara no m'ho havia plantejat realment. Suposo que tota la meva vida he pensat i he sentit com els altres podien entrar o sortir de la meva vida deixant o portant-se mils d’emocions, i això he après. Però mai havia sentit la necessitat de recórrer a la idea que jo puc causar el mateix efecte advers en els altres. I ho he fet. Ara soc conscient que ho puc fer, de fet ho faig i puc arribar a fer-ho extremadament malament.
Però és tot un cicle. La naturalesa humana porta sent així des de sempre malgrat que jo romangués totalment cega davant això. Ara sí ho veig clar. He tancat portes que no tornaré a obrir, i he obert unes altres de les quals estic preparada per si un dia han de tancar-se. Tal vegada sigui uns dels pensaments mediocres que amago dins el cap, quasi tant com aquestes línies, o pot ser és la conclusió més encertada que he tret mai. Ningú ho sap. Jo només espero que si és presenta algun huracà sigui de menor intensitat, l’espero amb les urpes aferrades al terra amb més força que mai.
«Y eso éramos tú y yo; el cielo y el suelo, putadas y amor, pereza y desvelo, de lija y terciopelo»
- Marea-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada