Primavera plujosa. El món no està preparat per als petits canvis. La gent sembla sorpresa. No poden comprendre com el temps pot haver canviat tant en tan sol un parell d'hores. Pel que sembla aquests dies ha fet sol. No puc confirmar-ho amb certesa doncs per mi fa massa dies que no deixa de ploure.
La matinada s'ha presentat amb gotes de pluja. Els núvols no van deixar veure el sol i, aquest matí la pluja ens ha portat un dia humit i malenconiós com feia temps que no feia. La veritat és que no m’importa. Sempre m'ha agradat la pluja, sobretot les tempestes. L'olor a terra mullada, la melodia de les gotes sobre les fulles; els llampecs dibuixant ombres a les persianes de la meva habitació, els trons fent-me vibrar l'ànima i tantes altres sensacions. Aquesta nit n’he viscut una com feia mesos que no havia viscut. He arribat a pensar que el cel me l'ha dedicat exclusivament per mi. El cel ha decidit despertar-me durant l'única matinada en molt de temps en què havia aconseguit dormir més de dues hores consecutives. És curiós. Però no m'he enfadat.
M'he despertat. M'he aixecat amb el primer tro que ha pertorbat el meu somni. M'he posat les sabatilles i he sortit a la balconada a viure-ho en contacte directe. Mai abans ho havia fet. O mai abans havia sentit la necessitat de fer-ho. M'he tornat boja durant uns minuts. No podria dir quant temps he passat allí, dempeus; xopada fins a l'ànima veient l'espectacle de llums i ombres que m'ha regalat la nit. Temps després, les dues hem callat. Jo per la meva banda, he esgotat totes els paraules. A ella poc a poc, les llàgrimes se li han escolat deixant un rastre de sequedat que, no ha fet més que donar-li una treva temporal i, fins ara.
La tempesta s'ha calmat. Plou intermitentment. Jo sóc la pluja. La meva tempesta s'ha calmat i jo segueixo malbaratant gotes d'amor intermitentment. Una pluja que pot ser la teva pluja. Pot ser la meva. Pot estar en el meu balcó, o en les finestres de casa teva. Sobre la meva teulada o al voltant dels teus ulls.
La meva ànima s'ha retorçat de dolor cadascuna de les nits en què no has estat. Com una obsessió d'absència que em rodejava al voltant del llit cada nit. Com un brunzit monòton que em lligava a la realitat. Com un espai sense límits, inabastable que em produïa vertigen a cada moment. T'he sentit més que mai, alhora que tan lluny. Ara, la tempesta s'ha calmat. Plou intermitentment. I aviat haurà de sortir el sol. El rastre del vent assecarà la terra. Els rajos del sol evaporaran els tolls. I així és com desapareixerà qualsevol rastre de pluja encara present. Recordant sempre que, jo sóc la pluja.
« Punt i principi, de viure sense tu »
Antònia Font.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada