1209. L'últim soroll de vida

No havia res més. Estàvem sols.
Tu, el silenci i jo –ell enmig de nosaltres-.

Un silenci acompassat per batecs accelerats que alertaven que arribava el nostre últim alè. La mudesa inevitable es combinava amb un inquietant nus a la gola que no em deixava pronunciar paraula. El cor cada segon més encongit per la incertesa. Els dos sabíem que s’acostava el comiat. Era estrany. El temps, el món, absolutament tot s’havia parat al nostre voltant; no existia res més que les nostres mans. Però a l’hora els minuts corrien a tota velocitat... Les llàgrimes van ser el més alt obstacle per a tants t’estimo que es van quedar en l'aire.

Havia arribat l'hora. Em vaig vestir amb els ulls pràcticament tancats, però entre parpelleig i parpelleig mirava la teva esquena reflectida al mirall. Em vaig apropar fins al lavabo, em vaig rentar la cara amb l'aigua més freda que record i sense poder evitar-ho vaig agafar la teva colònia; i la vaig ensumar durant uns segons. La vaig posar al meu coll, a la meva mà i vaig passar el camí de tornada ensumant-la sense parar. I tu, allí estaves. No sé la quantitat de coses que en aquell moment, se't podien estar passant pel cap, suposo que gairebé tantes com a mi pels budells. Et vaig besar per última vegada als llavis. Va ser el petó més salat -a la vegada que dolç- que he tastat mai. Em vas saber a mar. Al mateix mar que ens separa des de fa tant temps. Et vaig besar a la galta -ja saps que m'encantava- i si no hagués estat per un segon de seny, hagués seguit fent-ho fins a l’eternitat. Ho reconec, vaig trobar a faltar, només per aquesta vegada, una de les teves mossegades. Saps també que les odiava; però a vegades resulto ser tan i tan incoherent...

No vaig voler allargar més aquell instant. Et vaig abraçar com mai t'havia abraçat. En aquells segons, et vaig estimar més que mai; et vaig estimar com en cap altre moment t'havia estimat. Mai vaig voler dir-te adéu, de fet no record ni si ho vaig fer -espero que no-. No podia fer més... vaig sortir corrent el més ràpid possible d'aquella habitació. L'últim so de vida va ser aquella porta dotze zero nou, tancant-se per sempre. I a partir d’aquí, el que segueix... és pur drama.