Només el principi...

Tot sempre acaba resultat més difícil del que semblava i això només és el principi. Seran coses de la psicologia o que als ésser humans en el fons ens produeix alguna mena de plaer el patimanet. Estic confusa. Una part de mi voldria fer un compte enrera a partir de tres, i que en arribar a l'últim... haguessis desaparescut del meu cap. Però per altra banda, el dolor em fa sentir viva. El dolor suposa records, i els records nostàlgia, la nostàlgia melancolia i la melancolia plors. Plors i llàgrimes. Llàgrimes que, fins fa res tu apartaves dels meus ulls amb la delicadesa amb la que nigú ho ha fet mai. I ara, ja no et tinc perquè ho facis.

Ets per tot arreu. Et veig a cada reflex, a cada ombra, a cada imatge que em recorda a tu. Se que et veuré a cada carrer que vam trepitjar junts, a les mans de cada parella, a qualsevol llàgrima... Sento la teva olor a la meva roba, als racons de casa, als cantons del barri. Encara ara, si tanco els ulls puc assaborir el gust dels teus llavis. Et sento a cada paraula, a cada frase, a cada poema, a cada cançó... Et trobo a qualsevol lloc, als llençols, als coixins, als mocadors, però mai et trobaré a cap altra pell. La teva presència és constant. No hi ha absolutament res que no em recordi a tu durant les vint-i-quatre hores del dia.

Encara queda temps per poder somriure cada vegada que tingui una d’aquestes sensacions, però confio en arribar a fer-ho. Perquè a pesar de tot, no hi ha res que em faci més por que la idea de que pot arribar el dia en que no recordi la teva veu pronunciant totes aquelles paraules que m’arribaven al cor, el teu rostre, els teus ulls a centímetres dels meus que s’endinsaven al cor a cops d’amor. No vull oblidar la sensació que em provocaven cada un dels teus petons. Tinc por a perdre tot això. Però en els fons, se... que mai podré oblidar-te.